ENTREVISTES

Una antiga entrevista amb l'Expaer en Cap de Lleida, en Jaume Manel Oronich i Miravet

Enguany, fa unes setmanes, és commemoraren els 35 anys de Convergència Democràtica de Catalunya de Lleida. Quins records li porta aquesta efemèride?

Mare meva! Quants fets i quantes vivències! Necessitaria segurament escriure un llibre de més de mil fulls! Avui però ja m'ho estic plantejant.

Lo cert és que aquesta efemèride, fa 35 anys (o sia el 1977) jo no hi era (oficialment) encara, em suggereix però molts records, que començaren fa 32 anys, molt intensos i inoblidables d'una època històricament tant única que difícilment es podrà repetir en la història de C.D.C. de Lleida.

Quan vaig entrar a militar a C.D.C., tenia 32 anys d'edat, em guanyava la vida en l'exercici lliure de la professió en tant que empresari (com avui) i enginyer tècnic industrial, era un Català lleidatà típic i familiar amb dos fills menuts, però m'entusiasmaren tots els canvis que s'albiraren després de la caiguda del dictadura i les oportunitats que teníem per a crear una societat millor, pròspera i democràtica. En seduïa participar directament en els esdeveniments democràtics i aportar el meu grà de sorra fent país, en particular de la ciutat i les terres de Lleida que les trobava entusiasmades, però, a l'hora tristes i ensopides, molt allunyades del seu esplendor natural en el passat gloriós que aleshores calia treballar per tal de recuperar-lo.

Recordo que em vaig decidir per CDC gràcies al Guillem Sàez (amb el que coincidirem en la junta de pares de l'escola catalanista Alba) i també perquè vaig entendre i coincidir en la importància dels plantejaments d'en Jordi Pujol per al nostre país devastat després d'una dictadura molt cruel i anorreadora. Vist el resultat i el desenvolupament assolit, només puc sentir l'orgull d'haver-hi participat i de la nostra aportació. És per això que el record més confortant és que els militants del CDC ens en varem sortir amb esforç, dedicació i un sacrifici descomunals per tal de construir i consolidar totalment el partit a la nostra circumscripció de Lleida.

De vegades penso que varem treballar massa i massa ràpid, que fèiem tantes coses a l'hora (fet no gaire acostumat en general aleshores ni avui) que el seu manteniment i les seves conseqüències equivalien al triple o quàdruple dedicació d'aquella en general manera acostumada.

Vostè va començar com a militant de base i desprès essent president de l'executiu local de CDC l'any 1979, aleshores CDC no tenia pràcticament representació municipal a la Paeria i poc en els altres 238 ajuntaments de la circumscripció de Lleida. Que succeïa?

Sí, és correcte. L'any 1979 entro oficialment al partit i en l'agrupació de Lleida ciutat em trobo amb la sorpresa d'uns pocs militants, dividits en dos grups enfrontats: els "marietes" en front del "grup dels 32" és deien els uns als altres. L'organització de CDC a Lleida era molt minsa i com a conseqüència de la poca implantació territorial a la Paeria varem fer només tres regidors sobre 25 (La Maria, en pau descansi, En Duran i Lleida i En Tamarit). També, presentarem molt poques llistes a la circumscripció.

A més a més, en aquesta època postfranquista i de democràcia incipient, no existien a les comarques de Lleida pel que fa al nostre partit ni organització comarcal com tampoc hi havien gairebé comitès locals, tret d'alguna capçalera de comarca. La organització intercomarcal tampoc no es coneixia. I lluny de desmotivar-me aquella divisió, del fet de tenir poca representació i implantació territorial em va indicar molt clarament què calia fer! Així que, passades aquestes primeres eleccions municipals, varem ser elegits com a comitè local de Lleida un equip de persones encapçalades per jo mateix.

El que calia primer era créixer i enfortir-nos. Per tal d'assolir-ho, varem redactar un programa d'acció a tres anys "vista". Aquell programa el varem seguir i executar. Resumint, el programa fou un projecte d'implantació, implantació i més implantació.

Passats els tres anys, varem aconseguir que tots i cadascun dels pobles, viles i ciutats de la circumscripció de Lleida tingués completada la seva organització i implantació arreu del territori, va crear-se la organització comarcal i intercomarcal de les terres de Lleida en la que vaig ser elegit President. Parlo d'una feinada immensa que pràcticament comportà a la renuncia de vida particular i familiar, ja que la feina política del partit es feia cercant hores lliures abans, durant i desprès de la feina privada - en la que em guanyava la vida. La feinada significava, emprant temps fora i dintre de l'horari laboral cada matí, tarda i vespre, cada cap de setmana i durant les vacances, anar amb el meu equip més proper a un lloc o altre per a construir partit amb el convenciment de que construíem país a traves de CDC. Un dirigent socialista de la època, avui en la Casa Gran del Catalanisme, deia "quant nosaltres hi anem, el Manel ja fa dies que ha tornat", ho deia aleshores i ho repeteix avui encara.

La intensa i immensa feina feta i ben feta, ens va dur a poder presentar més de 200 candidatures en les properes eleccions municipals. En aquell anomenat pla d'implantació i per tant en la feinada feta, va estar l'èxit. La credibilitat de la gent en els aleshores militants i dirigents de CDC de Lleida va fer la resta.

Mentrestant, l'any 1981 vaig ser nomenat el primer delegat del Govern de la Generalitat a les terres de Lleida, ho vaig exercir durant 7 anys, aportant molts desenvolupaments per les terres de Lleida com ho és, per exemple entre molts altres fets, aconseguir la denominació d'origen "ELS COSTERS DEL SEGRE". I també vaig ser elegit dues vegades diputat al Parlament de Catalunya des del qual, tal i com està muntat el sistema polític de l'estat espanyol, ja veiem com van les coses i on estem.

És per això que el record que més profundament tinc arrelat és de la feina ben feta i la culminació d'allò que dèiem "ens en sortirem". Repeteixo, ens en varem sortir en crear una plataforma de gent del partit forta, sòlida i guanyadora, malgrat teníem en contra no només moltes circumstàncies i fets (com la feble cultura democràtica i disposar de pocs mitjans materials, financers i humans) sinó també el caciquisme Lleidatà i els adversaris polítics que no paraven de posar-nos pals a la roda i obstaculitzar (amb això ja s'hi compta sempre) les nostres activitats polítiques i democràtiques.

I aprofito l'avinentesa per a recordar que tota aquesta feina de partit la fèiem amb les nostres propis recursos personals, no cobràvem ni sous, ni dietes ni desplaçaments ni kilòmetres, res de res. No teníem cap altre suport a excepció del local amb el telèfon i fax a Lleida. La resta ens ho pagàvem de la nostra pròpia butxaca, utilitzant els nostres cotxes, entrepans fets a casa i tot el nostre temps lliure... tot plegat uns idealistes i voluntaris totals. Que diferent és avui! Segurament ha de ser així!

Recordo que tornant d'un poble una nit de boira espessa, tant espessa que ens teníem que guiar tot mirant la cuneta per la finestra, el meu amic en Josep Maria Graells va dir-me.... Manel, no creus que som dos Quixots tu i jo!

Com recorda les conteses electorals de l'època?

La feina de campanya política es feia tots i cadascun dels dies de l'any, sense vacances ni festes, aleshores ho teníem molt clar que la campanya no té límits temporals. Però en les campanyes electorals pròpiament dites, el que fèiem aleshores, amb molt pocs recursos materials (aportats bàsicament pels militants de Lleida) però amb molta il·lusió i molts recursos humans voluntaris de persones totalment convençudes de "fer país" i treballar per la nostra nació, la nació catalana.

Per exemple, sempre enganxàvem els cartells nosaltres mateixos i és feia el "porta a porta". Personalment gaudia molt d'aquest tracte directe amb la gent, ho trobo humanament molt enriquidor. Anant de botiga en botiga i de pis per pis a explicar el projecte i recordo que, al marge d'alguna incomprensió puntual, la majoria de la gent ens obria la porta de casa seva i ens convidava a entrar a fer un cafè, unes pastetes o el que fos, sempre fou molt agradable el tracte humà rebut. Ens assabentàvem dels problemes de la gent i de la seva opinió i els resultats foren els que foren, cada vegada ens implantàvem més i amb més força i contundència. Calia que les persones ens veiessin tal com érem o sia, com ells mateixos, i en això es basava molta de la nostra credibilitat.

Les eleccions actuals són diferents?

Avui som molt més benestants com a societat però malgrat tenir més mitjans la política cada vegada és percep com més allunyada de les persones, o si més no sembla que és això el que la gent pensa . L'activitat política s'ha "professionalitzat" jo crec que massa, a CDC de Lleida penso que hi manca més sentit de moviment, fer país en profunditat necessita més sentit de la voluntarietat. Per altra banda crec que cal més creativitat i menys dependència de no més rebre ordres "de dalt". Aquesta manera de funcionar pot fomentar la disminució de la creativitat i l'entusiasme polític, la iniciativa i la defensa de la terra que és representa. Per defensar els principis i valors patriòtics la no més subsistència no pot ser el condicionant principal. En aquest sentit el 16é congres de CDC sembla voler fer un pas important, espero que és compleixen les intencions.

Un cop executada la estratègia inicial, com qualificaria aquella època de CDC?

Fou, sens dubte, l'època mes reeixida de C.D.C. de Lleida.

L'estratègia emprada i la feina ben feta amb el temps ens va dur a aconseguir les més grans responsabilitats de govern municipal, de govern de la Diputació, dels Consells comarcals i unes victòries electorals tant a nivell municipal, a nivell del Parlament de Catalunya i a nivell de l'estat mai superades, insisteixo mai superades fins ara. Per la qual cosa va ser la època més reeixida de la Convergència Democràtica de Catalunya de Lleida, sens dubte la més reeixida i de molt. M'agradaria veure que a nivell municipal es recordi com es fa la feina ben feta i evitar així a perdre un llençol en cada bugada tornant a l'origen electoral, perquè sembla que s'entossudeixen en la no memòria i en aquest esmentat permanent tornar a l'origen, em refereixo a resultats electorals municipals clar. Què hi farem!

De la seva època de Paer en Cap de Lleida quins aspectes positius destacaria?

Torno a dir, Mare meva! Quina pregunta! Quina quantitat de respostes demana!

Haver tingut el gran honor i responsabilitat d'exercir de Paer en Cap de Lleida ha estat l'experiència més bonica de la meva vida. Com a lleidatà de soca-rel he tingut l'oportunitat de participar en el disseny d'un pla municipal que augmentava la qualitat de vida dels habitants de Lleida i augmentava l'atractiu de la ciutat per tal d'atraure les inversions de qualitat i fomentar els llocs de treball altament competitius i ben remunerats. És posava la nostra ciutat en el mapa internacional.

Malgrat tot, al mateix temps agraeixo els dirigents municipals posteriors per haver continuat molta part, gairebé tota, de nostre i meu projecte de ciutat i haver-lo realitzat, això si, del tot inconnex i incomplert o sia, no subjecte a una pla global per Lleida, però fet si més no... potser algun dia, com sia que aquí està, es podrà connectar i millorar.

A que us referiu?

Entres molts altres fets i projectes, us posaré uns pocs exemples:

Els grups municipals no tenien cap servei de la Paeria. Varem ser nosaltres que varem implantar, després de tants anys de govern socialista, una oficina amb servei per a cada grup municipal per tal de que pogués desenvolupar més transparentment i millor la seva feina també de cara als ciutadans.

El Museu Diocesà i Comarcal, que existeix gràcies a nostre projecte cultural d'aquells anys i gràcies a la creació del Consorci del museu fet l'any 1988. El Museu s'ha fet i representa un valor molt atractiu per la nostra ciutat. L'illa cultural però, és incomplerta, inconnexa i poc aprofitada.

El Parc tecnològic és projecte nostre (Parc agroalimentari de nutrició animal) a la zona de la Femosa, no on s'ha fet ni com s'ha fet, però s'ha fet.

L'aeroport de Lleida és projecte també nostre convergent, encara que no com s'ha fet ni on s'ha fet però sí s'ha fet, això sí, vint anys més tard i amb un cost desorbitat. El projecte nostre original de l'aeroport, tant en dimensió com en ubicació i sobre tot per pertànyer a un pla global econòmic travat i relligat el feia possible, rendible i molt més viable, era necessari tenir-lo al servei del nostres desenvolupament i ell ens hagués ajudat a aquest desenvolupament. Faria vint i tres anys que estaria funcionant aportant el conseqüent benefici per la Fira, les empreses i el sector de l'hostaleria, entre d'altres.

La connexió del final del Prat de la Riba cap a la carretera de Corbins, també forma part del nostre projecte. La trobem feta d'una manera poc "èpica", tard, cara i malament, però feta.

També, la Ronda sud, feta molt d'anar per casa però, si mes no, feta.

I del que també estic molt orgullós són els dos ponts, el de Pardinyes i el de la Universitat. Ambdós són projectes nostres convergents, convenis signats per mi en tant que Paer en Cap amb la Generalitat de Catalunya i amb L'Estat.

Això són alguns dels exemples més visibles del nostre pla global ben travat i inter-connexionat. Els principals objectius d'aquest projecte ambiciós varen ser d'aconseguir que Lleida assolís ser punt de referència a Catalunya i perquè no, també cap a l'espai ampli europeu, en temes culturals, esportius i econòmics en els que tenia prou substrat per merèixer-ho. No veure aquest pla ben executat, això sí que ho enyoro.

Avui però, vint i cinc anys després, sembla que s'han adonat que calia i cal fer-ho d'aquella o similar manera i he sabut que hi ha un intent d'entre - lligar i connectar totes les possibilitats i esforços amb una iniciativa que és diu Global Lleida. Benvinguda sia.

I que creu que s'ha perdut o no s'ha fet?

No crec que beneficien a Catalunya ni a Lleida moltes coses que han fet els governs municipals que em varen succeir. Com a exemple més flagrant i que em colpeix enormement és que estiguin fent "Un Parador Nacional" (espanyol és clar) al Roser. Per a mi això constitueix un insult, un insult molt greu als màrtirs del 1707.

El que també s'ha perdut és la Fira de la música al carrer que avui té Vic i Vila-seca amb un èxit d'obertura, internacionalització i participació tant de professionals com d'actors econòmics importantíssims.

També s'ha perdut el nostre començat projecte que Lleida sigui seu de l'Orquestra Nacional de Cambra de Catalunya que ens hagués dut a disposar d'un conservatori de moltíssima qualitat i de situar a Lleida en el circuit de ciutats musicals d'Europa i del món amb tot el que aquest fet hagués suposat que fora molt i molt important àdhuc des del punt de vista econòmic. Estava endegat, ja teníem seu, director i finançament de fora sense posar-hi pràcticament ni un "duro" des de la Paeria.

El que s'ha perdut és per exemple la professionalització i la veritable internacionalització de la Fira de Lleida que dos anys va ser més internacional i professional que mai i més Catalana que mai al mateix temps.

Tots aquests aspectes tenen molta importància cultural i nacional però també en tenen tant o molta mes importància econòmica. En aquella època la Fira de Lleida i en ella el nou salo Minusval provocaven sobre - ocupació als hotels i restaurants de Lleida, entre altres aspectes econòmics. Teníem una fira connectada i en col·laboració ja a les hores amb el Sud de França, amb la Catalunya nord i amb tot el nord d'Itàlia. Fira per tant única i molt visitada professionalment.

Però una de les coses que més em sap greu és no poder haver situat un parc verd amb pista poliesportiva tancada amb cortina d'aigua (us ho imagineu?) a la zona on ara juga el Lleida a futbol. Evidentment fent un estadi modest nou en un altre lloc (ja teníem el finançament d'altres institucions per fer-ho). Allí s'ha enterrat centenars de milions de les antigues pessetes i ja veieu com és i com està el Lleida.

També, em sap greu veure'm impedit en el nostre intent de crear una gran zona verda al l'entorn del turó de la Seu vella. El nostre pla era enderrocar molts d'aquests edificis vells de tapia i sense cap valor arquitectònic i plantar arbres, gespa, per tal d'enjardinar aquest nucli central tot i ressaltar la majestuositat del conjunt de la Seu. Però no, no va ser possible, l'especulació va guanyar i avui tenim al cor de la ciutat el niu de drogues i prostitució, a part de gaudir d'un parc de 60 edificis en estat de ruïna i amb perill d'esfondrament.

Que va succeir doncs?

Dons una moció de censura per interessos personals i econòmics, i no més personals i econòmics, ho va estroncar. Aquesta es la única realitat. I per a l'històrica ha quedat com el primer cas de "transfuguisme" en l'època postfranquista en l'estat espanyol.

Després qui guanyà pot explicar la seva veritat i ho han fet. La meva tribuna ha estat molt minsa i amb molt poques possibilitats. La mentida l'ha creguda molta gent o se l'han volgut creure, és més còmode, inclús per part alguns pocs dels suposats "meus".

Sembla com si la gent s'ha cregut una versió no més?

Sembla que és així, i sembla també que alguns dels nostres s'ho van creure.

Però torno a insistir, fou una moció de censura motivada per interessos personals d'unes poques persones exclusivament, cap interès general per a la ciutat de Lleida o pel nostre país.

Recentment un ex alcalde va dir que vostè és estúpid?

Això també demostra quins nivells intel·lectuals varen dirigir la nostra ciutat després. En tot cas, des del punt de vista d'aquells que pensen que si estàs en un càrrec públic i no et "forres" ets un estúpid, l'hi he de donar la raó. Jo continuo essent la mateixa persona em valg per mi mateix (sense necessitar favors) i en el fet de no confondre honestedat amb estupidesa.

Voldria afegir aquí que en els temps que vaig ocupar càrrecs públics: Delegat del Govern de la Generalitat a Lleida; Diputat al parlament de Catalunya o Paer en Cap, evidentment si vaig cobrar sous i despeses però mai vaig arribar al guanyar el que abans i després em guanyava en la meva activitat privada. Aleshores sempre vaig tenir que afegir-hi recursos dels meus estalvis.

Com pensa que està Convergència avui?

En general tal i com han derivat les coses aquests darrers anys on l'atac a la nostra llengua, a la nostra cultura, a la nostra identitat i a l'existència d'un espoli fiscal desorbitat exageradament gran i essent que penso que la única solució és la independència de Catalunya o sia disposar de la nostra pròpia Hisenda i en resum del nostre l'Estat Propi. Després del 16é congres, en el que vaig participar com a delegat, on això va quedar clar, penso que CDC està en el camí correcte.

El que està succeint indica que només amb prudència no ens en sortirem. En la relació amb les institucions estatals ja no és tracta només d'espoli, tot això fatxenda s'està convertint en un xantatge, a aquesta gent d'Espanya cal dir-los que son uns gàngsters. Com és pot qualificar sinó? Catalunya finança l'estat en gran part però ells es queden els nostres diners, incompleixen els tractes i pactes, no només no transfereixen els recursos que cal a la Generalitat sinó a més a més exigeixen que la Generalitat pagui els serveis transferits i els fixats per les lleis de l'estat, per lo qual la Generalitat s'ha d'endeutar... és un cercle viciós de fatxenderia inacceptable en l'Europa del segle XXI. Podríem parlar de infraestructures no fetes, el corredor mediterrani per exemple. Els incompliments ens durien a parlar tant extens que no acabaríem mai.

I a Lleida?

A Lleida van fen.

Què vol que li digui?

Miri, alguns dels col·lectius que vaig animar a treballar junt amb nosaltres, ni els coneixen. Recordo persones dels Blocs Joan Carles, dels Magraners, de la Mariola, del Seca de Sant Pere , entre altres, que van creure en nosaltres i avui els de CDC de Lleida no saben ni qui son ni on son. Millor no parlar-ne, aquesta marginació per ignorància m'entristeix.

"Tol mundo é güeno" i anem fent. Del sacrifici i d'esforç personal que calen, en veig poc com tampoc en veig prou d'ambició per a canviar la situació.

Que els diria a les noves generacions de convergents?

La lliçó més important és assumir que l'èxit consisteix en practicar la cultura de l'esforç, com sempre ha estat en la nostra cultura catalana.

I en segon terme, tenir molt present que el món ja existia abans que ells veiessin la primera llum i que moltes generacions havien fet coses – bé o malament, segons és miri. Conèixer i aprendre del passat és molt important per a tenir-lo en consideració i el respecte tant per la història com senzillament per les èpoques passades és necessari. Sinó, com a societat estem condemnats a progressar en passos molt petits, quan no anar enrere i repetir els errors ja comesos...

Com va anar la commemoració dels 35 anys de CDC de l'altre dia.

L'espai de la Seu Vella, símbol d'un passat esplendorós, sempre m'emociona i m'omple d'orgull de ser Català i Lleidatà. I personalment, estic molt orgullós de la petjada que hem deixat per les actuals i futures generacions ja que com a una simple persona del "país de les cols" tinc la consciència molt tranquil·la sabent que he fet tot el millor que he sabut i pogut fer. Malgrat tot dir que es pot fer molt més i molt millor sense oblidar a ningú.

Te algun a nivell personal algun record negatiu?

Només recordo i gaudeixo dels fets positius que són molts i molts.

Avui però que tinc en la prestatgeria del menjador de casa la fotografia dels meus fills quant eren infants, quant la miro m'entren ganes de plorar puix pràcticament no els vaig conèixer, no vaig gaudir de la seva infància puix per fer país i guanyar-me la vida no era mai a casa i això avui m'entristeix, ja que el meu esforç i la dedicació a la política realment varen ser immensos. Per altra banda ambdós, benauradament i com cal és, és guanyen la vida en l'àmbit privat, no estan "col·locats" en cap administració (com tampoc n'estic jo mateix) i penso que probablement no han tingut una vida massa fàcil i és per això que continuen esforçant-se i lluitant, en l'àmbit de l'economia productiva, perquè és el que han vist que es feia a casa i els va ensenyar el seu Avi a través meu.

Finalment, quelcom més?

Si, glòria als Catalans i visca Catalunya lliure, que és la única manera en la que podrem viure en prosperitat i qualitat democràtica!

Signat: Jaume Manel Oronich i Miravet

Ex-Paer en Cap de Lleida